L'autodeterminació l'exercici de la llibertat

Existeix una concepció liberal de la nació la qual comparteixo totalment. A la seva obra titulada El liberalisme, l’economista i pensador Ludwig Von Mises, manifesta que el dret a l’autodeterminació és, en essència, l’exercici de la llibertat "Per al liberal, el dret a l’autodeterminació implica que tot territori, sigui un simple llogarret, una província o un conjunt de províncies que els seus habitants lliurement, en net plebiscit, es pronuncien per a separar-se d’aquell estat del que formen part, ja sigui per a crear una entitat independent o per a unir-se a una altra nació, pugui lliurement fer-ho. És l’única manera de prevenir revolucions, pugnes intestines i guerres….”.

“No és exacte denominar aquesta capacitat com a “dret d’autodeterminació de les nacions”, perquè no es tracta de que certa regió, com a entitat col•lectiva, es pronunciï, sinó que són els seus habitants individualment que han de decidir si, de veritat, desitgen o no pertànyer a aquest o aquell estat”. El que defensa el liberalisme és el dret a decidir dels habitants de tota zona geogràfica suficientment àmplia per a formar la seva pròpia entitat administrativa. Mes enllà de la tradició cultural, que no hem de menysprear.

CARRER D'AVALL

Aquest passat dimecres hem llegit una bona notícia en relació a la vila d’Anglès. El govern de la Generalitat de Catalunya ha declarat el nostre nucli antic, Bé Cultural d’Interès Nacional. Llegir la notícia ha estat tota una satisfacció, un reconeixement al nostre patrimoni històric tantes vegades no prou valorat pels propis anglesencs.

Un barri vell estimat pel poeta anglesenc Joaquim Bauxell i Costa (Anglès, 1921 - 1997), com podem comprovar en el següent poema:

CARRER D’AVALL

A la família Masats, afectuosament,

Carrer d’Avall...carreró,
barri gòtic del meu poble,
de caire vetust i noble
i humil com una oració!

A mi em plau ta poesia...
també em plau ta quietud,
i àdhuc ton asimetria
que és – per mi – una altra virtut.

M’agraden els teus portals,
ornats amb pedra polida,
i els marcs de pedra esculpida
d’algun dels teus finestrals.

- També em plau la senzillesa
dels veïns del meu carrer...
Si un temps hi visqué noblesa,
ara és noble barri obrer.

Carrer d’Avall que d’Anglès
ets relíquia inveterada:
Déu te do bona durada
i et conservi sempre il•lès...

Carrer d’Avall que sorgires
del somni d’un trobador,
que tens vida..., que sospires...
i ets vell com una cançó!

Jo sempre et miro amb amor,
i si un jorn he d’allunyar-me
mai de tu no he d’oblidar-me...
sempre et portaré al meu cor.

Evocaré les arcades
i el teu sòl irregular
on de xic tantes vegades
solia, feliç, jugar.

- No cregueu que sols poetes
el lloïn – i algun nadiu -,
que també les orenetes
l’escullen per fer-hi el niu.

Anglès, agost de 1952

Una glossa d'en Josep Fontbernat

L’Ajuntament d’Anglès i l’Editorial Andorra, l’any 2010 van editar conjuntament el Glossari Andorrà d’en Fontbernat. Un petit recull de les moltes glosses que en Josep Fontbernat i Verdaguer (Estanyol, Gironès 1897 – Andorra La Vella 1977) havia emès per Radio les Valls d’Andorra, als anys seixanta del segle passat. Entre aquestes n’hi ha una que la seva lectura m’ha suggerit més d’un tema per a futurs escrits i que no he pogut deixar de reproduir-la. Compartint plenament el que diu en el pròleg del llibre en Pere Figuereda i Cairol , alcalde d’Anglès en el moment d’editar: “Els texts de les glosses que avui es presenten són més vius que mai, perquè a través d’aquestes cròniques ens permeten assaborir uns temps que, tot i que han desaparegut representen el nostre passat comú, ja que els fets al llarg de la història s’acaben repetint i l’únic que canvia són els protagonistes”.

Carta oberta a Joan Pibernat d’Anglès
Divendres 10 de març de 1967

Molt estimat amic: La vostra carta del 5 de febrer d’enguany em va arribar a la meva casa d’Andorra la Vella després d’haver fet, segurament, algunes marrades. Ho comprenc les cartes, sortides del sentiment i de l’amistat tenen totes les intel•ligències, totes les iniciatives.

    D’Anglès a les Valls d’Andorra, quins camins....! Estic segur que la vostra carta, va prendre el tren d’Olot, per la Vall d’Hostoles, i cap a Sant Joan de les Abadesses, i Ripoll i Ribes, prop de Núria. I d’allà cap a Puigcerdà i la Seu d’Urgell per a fer camí cap a Andorra, per Arcavell i Sant Julià de Lòria. En fi: el cas és que va arribar a Casa, en un dia com avui, assolellat, després d’unes pluges i d’unes nevades, que a l’hivern, són el nostra pa de cada dia, i que Déu n’hi do....!

    Us tinc de felicitar, per les activitats que porteu à cap en aquesta vostra Agrupació Sardanista Floricel. La vila d’Anglès sempre s’ha distingit en activitats culturals que fan honor a aquest poble encimbellat que té per guardià l’Arcangel Sant Miquel i per protectora la Mare de Déu del Remei. I en aquesta felicitació, hi tinc d’afegir els noms Joaquim Bauxell i de Joan Toy, sense oblidar el més il•lustre dels anglesencs, el nostre vell amic el Doctor Ramon Vinyes. Si sabéssiu amb quina emoció acabo d’escriure el nom del patrici que viu al Castell...

    Aquell castell que veu passar el Ter, que té Sant Julià del Llor al seu davant, que veu venir les torrentades des de Coll de Frou, i que en els dies clars pot contemplar el Pirineu, sempre florit i ben dibuixat al cel.

    Però hi ha hagut quelcom més emocionant, per à mi a la vostra carta. Sé que viviu al carrer Major nº 11 d’Anglès, al poble vell. És allà que hi he passat la meva infantesa i és allà que hi va néixer el més petit de casa l’Enric. I que hi va morir, el més gran l’Esteve, fa prop de seixanta anys. I encara hi ha més que m’omple de goig i d’aquesta dolça enyorança que tenim el homes, que sempre i quan no oblidem d’on venim, qui som i on anem.

    En la vostra carta m’anuncieu que per iniciativa del Doctor Ramon Vinyes, es començaran uns cursos de gramàtica catalana, i em dieu, textualment, que aquestes lliçons es donaran precisament en el magnífic local que s’enjoia amb els finestrals gòtics de la casa on va néixer la seva bona mare, al Cel sia...”

    La casa del carrer d’ Vall que porta el nº 33 i que hi ha la famosa arcada, amb aquell finestral que aguanta la columna de marbre, relíquia del barri gòtic d’Anglès i testimoni de glòries passades. La casa dels Verdaguer que va del carrer Major i saltant per carrer d’Avall,amb aquesta famosa arcada, surt al bosc de Can Cendra, camp de batalla que fou quan d’infants anàvem a mesurar-nos a la sortida de l’escola.

    Anglès ha estat sempre un poble inquiet, romàntic, amb un cert gust per la lluita. Potser ho fa que en aquest poble hi ha hagut sempre dos pobles: «el de dalt i el de baix». El de «dalt» més aviat conservador, tradicional. És allà que hi ha l’església, la plaça Major amb l’Ajuntament, el castell, i aquesta casa Verdaguer, que m’heu recordat tant gentilment. A «baix», hi ha la carretera, els cafès, el camí de l’estació del tren, les fàbriques...

    A dalt, al carrer de l’empedrat, hi vivia en Bet. El recordeu en Bet...?. Era ell que ens ensenyava de solfa i va aprendre en Pere Masats de fer sardanes. Quan acabarem la carta, us faré sentir «Les Gales d’Anglès» on hi endevinareu el tema dels goigs de la Mare de Dèu del Remei, que cantaven en Pistolet i el vell Figueriques. Fou en Bet, que va aguantar sempre una cobla de sardanes, que amb la d’Amer i la de Santa Coloma de Farners es disputaven la renomenada à tot el Gironès. Un dia, estimat amic Pibernat, hauríeu de proposar que es donés el nom d’en Bet a un carrer d’Anglès. No fou cap heroi –els herois recorden sempre batalles perdudes-, però fou un home de bona voluntat, que com el genial Juli Garreta de Sant Feliu de Guixols, feia que tots els rellotges del poble anessin a l’hora.

    Us prego saludeu de part meva els amics de «dalt» i els de «baix». Ja m’han dit que les fronteres havien gairabé desaparegut, cosa que celebro i us en felicito. Us felicito pel bonic nom de la vostra agrupació sardanista. Aquest nom de «Floricel» haguera encantat el meu germà gran, que com ja ho sabeu era poeta, li agradava pintar i era saberut en totes les coses del sentiment.

    Rebeu del vostre amic, el testimoni més fidel de l’amistat.

    El Glossaire

    Josep Fontbernat

Records de la Plaça de la Rutlla i el Cafè Sport

Ara deu fer uns set mesos que el vell establiment del Cafè Sport va tancar les seves portes. Aprofitant que la finca canviava de propietari la família que el regentava deixà d’exercir l’activitat.

Situat entre els carrers Girona i Comerç, la seva façana principal presideix la Plaça de la Rutlla; anomenada popularment plaça dels encantats, per aquelles persones palplantades que anys enrere hi trobaves a tota hora, també pla de l’ós, segurament per l’ós a l’esquena d’algun veí en l’època que Anglès no coneixia l’atur.

L’edifici del Cafè Sport fou construït a finals de 1890 principis de 1900. L’establiment primer funcionà sota el nom de Cafè Industrial i desprès Sport. L’edificació i les seves dependències no han sofert mai una reforma important. L’edifici confrontant del cinema Meravella, fou enderrocat als anys vuitanta del segle passat per construir-hi uns pisos.

Tinc en record dels meus anys d’adolescència i joventut la Plaça de la Rutlla els diumenges matí i migdia després de la missa d’ofici. Eren moments de màxima afluència a la plaça, centre neuràlgic de reunió de la vila. La vorera del davant i la plaça s’omplien de petits grups d’homes a garlar. Per unes hores l’espai es convertia en una mena de llotja comercial on s’hi aplegaven: industrials de la vila, negociants, procuradors d’alguna propietat, pagesos, ramaders, bosquerols, miners i obrers. Lloc adequat per fer-hi negocis de compra venda de diferents productes com llenya, fusta, patates, avellanes, bestiar, etc i perquè no, trobar-hi feina. Es tancaven els acords de paraula, un temps que aquesta tenia el mateix valor d’un contracte escrit. A la desapareguda Fonda Selga hi acudia el notari de Santa Coloma de Farners per la formalització i signatura de diferents documents (escriptures, testaments, contractes, etc...).

A la Plaça de la Rutlla, molts diumenges hi podies trobar algun precursor d’actuals polítics i enginyers financers, un xarlatà. Viatjaven a la vila amb una moto Vespa amb sidecar acompanyats d’una grossa maleta; els més afortunats ho feien amb una petita furgoneta. Dominaven l’art de prometre -duros a quatre pessetes- i la gent marxava fàcilment proveïda de productes tan variats com; un ungüent de les serps, un parell de mitjons, un paraigües i un raspall de dents; per posar-hi un exemple.

El Cafè Sport era ple d’homes, escassa presència del gènere femení, al mig d’una gran fumarola de caliquenyos, puros, cigars i alguna pipa. Es prenien algun refresc, vi, cervesa o vermut acompanyat d’unes olives farcides. Uns conversant i altres jugant a cartes, al truc, al set i mig, la botifarra o a jocs menys innocents com el canari i el pòquer, una minoria d’homes grans jugant al domino i fins hi tot algú a escacs.

A l’espaiosa sala del damunt del Cafè Sport s’hi havien realitzat al llarg dels anys diferents activitats socials. d’oci, culturals, esportives i algun acte polític. Havia acollit reunions de l’Agrupació Sardanista el Floricel, de les associacions de pescadors i caçadors d’Anglès, la seu social del Futbol Club d’Anglès i de la Penya Barcelonista, fins hi tot s’hi havia fet ball i practicat boxa.

Gran nombre d’anglesencs durant les festes de Nadal hi acudien una estona a gaudir del joc de la quina. Eren dies per anar-hi acompanyat amb la muller i fills, la parella o amb els amics. Al quedar restringit jugar-hi amb diners, exclusivament en espais legalitzats pel joc, es deixà de fer. Era un vertader delit sentir-la a cantar; la nena maca, el quinze....! les mamelles de la Ramona, el vuitanta-vuit...!, etc.

A l’any 1976 s’hi va realitzar algun acte polític, recordo el cicle de conferències de les Terceres Vies, organitzades pels membres de l’Assemblea Democràtica d’Anglès, haver-hi anat a escoltar en Josep Pellach.

Han passat els anys, la societat ha evolucionat i canviat, s’ha modernitzat, han aparegut les noves tecnologies i amb aquestes la globalització. El Cafè Sport es resistí adaptar-se a les noves costums, passant finalment ésser un record més de l’Anglès del passat.

La Plaça de la Rutlla (1909)



La Plaça de la Rutlla (1920)




La Plaça de la Rutlla (1970)

L’ANGLESENC QUE FOU TESTIMONI DE L’AFUSELLAMENT D’EN MANUEL CARRASCO I FORMIGUERA

L’any 1995 la televisió catalana emetia el documental SUMARISSIM 477, un excel•lent treball de investigació sobre la detenció, empresonament i afusellament del polític català Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona, 1890 - Burgos, 1938), per part de l’exèrcit nacional a la Guerra Civil Espanyola. Gràcies a una entrevista que apareix en el documental molts anglesencs i anglesenques ens assabentàvem que el nostre veí Miquel Tarrés i Cerarols (Les Planes d’Hostoles, 1915 - Anglès, 1996), havia estat testimoni de l’execució.

En Miquel Tarrés, el gran de Can Tarrés, fou fundador juntament amb el seu germà de Indústries Tarrés, S.L., fabrica de pinces d’estendre roba. Nascut a Les Planes d’Hostoles l’any 1915, el segon de quatre germans, dos nois i dues noies. De petit la família es trasllada a Anglès on el seu pare inicia el negoci d’una torneria. Als dotze anys d’edat va a estudiar a Béziers (França) i als tretze a Collex Bossy (Suïssa). Quan torna, entra al negoci del pare fent també de torner.

El 1936 comença el mal son de la Guerra Civil Espanyola i el negoci familiar es col•lectivitzat per la CNT. A l’abril de 1937 en Miquel, amb 21 anys d’edat, és cridat a incorporar-se a l’exèrcit popular, poc després deserta i s’escapa a França amb la idea d’arribar a Suïssa. Diferents circumstàncies fan que desisteixi d’anar-hi i passa al bàndol nacional. És destinat a la plaça de Burgos, on fa les funcions d’auxiliar sanitari, el dia 8 d’abril de 1938, és cridat a acompanyar el metge a l’execució del polític i advocat català Manuel Carrasco, essent doncs un dels pocs testimonis presencials. Torna finalment a casa l’octubre de 1939, poc després va haver de reincorporar-se una temporada al servei militar.

Curiosament en Miquel Tarrés durant la seva estada a la guerra civil, de 3 d’abril de 1937 a 20 d’octubre de 1939, va escriure en diferents períodes el que anomenava “Diari de Guerra” on anava anotant les seves vivències. A l’any 1987 va fer corregir l’ortografia i sintaxis del text, així com mecanografiar donant-li forma de llibre amb el títol de: Guerra Civil Espanyola 1936-1939. Diari d’un soldat que ho fou de cada costat. Miquel Tarrés i Cerarols, de la quinta del 36.

Al curs acadèmic 2010-2011, quan faltava poc per complir-se el 75 aniversari de l’inici de la Guerra Civil Espanyola, l’Emma Tarrés i Coll, neta d’en Miquel Tarrés. Havia d’escollir el tema pel seu treball de recerca de batxillerat i el seu pare en Miquel Tarrés i Valldolitx l’anima a llegir el llibre mecanografiat de l’avi. No va trigar a tenir tema pel seu treball, aquest tractaria de les vivències de l’avi com a soldat a la guerra civil.

La jove Emma que resideix a Banyoles, d’arrels anglesenques per part de pare, mare i avis; aprofitant que té a mà una documentació valuosa com és el diari de guerra, el llibre mecanografiat i el dvd del documental Sumaríssim 477. S’endinsa a investigar i analitzar els fets relatats en el diari de l’avi Miquel. Busca noves fonts historiogràfiques a diferents arxius, aconseguint informació i documentació que l’ajuden a completar la realització del treball de recerca. Amb la finalitat de verificar i corroborar dades de les anotacions del seu avi visita diferents indrets i també entrevista a familiars d’alguna persona amb qui aquest s’havia relacionat. Així mateix, busca informació de vivències a la guerra civil escrites per altra gent.

De tot plegat resulta un excel•lent treball titulat: VIVÈNCIES D’UN SOLDAT EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA, Del diari de Miquel Tarrés Cerarols, 1915-1996. En aquest l’autora a més de relatar el moment històric de la guerra, els fets i vivències d’en Miquel Tarrés, fa un exhaustiu anàlisi dels possibles motius que el portaren primer a desertar, fugir a França i posteriorment passar al bàndol nacional. Tot això vist de la perspectiva d’una persona jove allunyada de la subjectivitat històrica d’una guerra civil que comportà feridures i cicatrius encara avui dia presents a la nostra societat.

*Agraeixo a l’autora del treball d’haver-me fet entrega d’una còpia per tal dipositar-la a l’Arxiu Històric Municipal d’Anglès.

LA MEVA SUBORDINACIÓ ESTADISTICA

Fa uns dies tenia el següent escrit preparat per publicar-lo al bloc:

A mitjans del passat mes de desembre vaig rebre per correu un sobre del Institut Nacional d’Estadística. Una carta motivada per la realització dels Censos de Població i Habitatges del 2011, acompanyada d’un qüestionari de vàries pàgines. L’escrit diu que la participació estadística és obligatòria i demana la col•laboració a contestar les preguntes. Explica la importància dels censos, expressant que: “serveixen per conèixer les característiques de la població i poder així planificar i organitzar serveis públics (construcció d’hospitals, carreteres, ubicació d’escoles, politiques socials....) i activitats privades (instal•lació de farmàcies, entitats bancàries....).

Sóc conscient de la importància dels censos per les administracions. Com a ciutadà amb un bon comportament cívic i a la vegada obedient hauria de sacrificar una estona del meu temps en contestar el qüestionari, ja que segons sembla se’n deriven bones causes. Però se’m plantegen dubtes a fer-ho.

Puc argumentar més d’una raó per dubtar, però n’hi ha una de fonamental: l’obligació. Entenc que per molt important que sigui un cens o estadística els ciutadans hem de ser lliures a respondre o no. Malauradament el llenguatge administratiu sempre ens remet a obligacions imposades per lleis i reglaments que argüint al bé col•lectiu en moltes ocasions coarten la llibertat individual.

Sincerament no tinc cap interès en dedicar una estona en respondre aquest qüestionari; no perquè passi de tot ho sigui un ciutadà de conducta incívica, insolidària, etc., digueu-ne el que vulgueu. Penso que haig de ser lliure en la meva decisió i com que en aquests moments em considero un català emprenyat envers l’Estat del qual depèn l’organisme que em demana col•laboració no ompliré el qüestionari. Doncs aquest petit acte d’insubordinació vol ser la meva resposta cap a l’Estat que maltracta contínuament a la nació i ciutadania catalana.

La veritat em dona la sensació que l’Estat no en té prou del seu espoli fiscal a Catalunya que fins i tot vol robar el temps als catalans. Un temps que tothom ha d’ocupar-lo en allò que més li complagui.

Ara només cal esperar no rebre una nova carta de l’administració exigint la contesta de l’enquesta; sota l’amenaça de ser sancionat en cas de no fer-ho. Penso tot és possible.

Dia 17 de gener, diada de Sant Antoni, compleixo anys, afegeixo el següent comentari:


Acabo de rebre una nova carta del Institut Nacional d’Estadística recordant-me l’ obligació a participar en el Cens. Penso que cal posar sentit comú a l'assumpte, a fi d’evitar nous escrits amb possible to amenaçador i altres repercussions com propostes de sanció i pèrdua de temps amb escrits de descàrrec i recursos, etc. Com a ciutada submís decideixo contestar-lo; allò que volia ser insubordinació d'un català emprenyat passa a ser subordinació, una vegada més: cornut i pagar el beure. Seny català...?

UN ANGLESENC A CAROLINA DEL NORD

El dissabte passat dia trenta-u vaig trobar-me amb un company amb qui solem coincidir una vegada a l’any per aquestes dates; car ve ha passar uns dies amb els seus pares a Anglès. A la seva època d’estudiant universitari estudià la llicenciatura de Ciències Biològiques i poc després va realitzar el doctorat.. El seu afany per dedicar-se a la recerca el va portar ara fa setze anys a emigrar a EEUU, concretament a l’Estat de Carolina del Nord a la ciutat de Durham.

Al llarg d’aquests anys ha participat en diferents projectes de recerca científica de l’àmbit mèdic i farmacèutic a la universitat de Durham. Aquesta feina li encanta, treballar al laboratori es la seva vida, si fa falta hi dedica el temps que calgui. Ara fa uns mesos ha iniciat una nova etapa professional en una ciutat propera a Durham a una empresa farmacèutica que recentment ha estat adquirida per una multinacional catalana del sector.

Cada any quan arriba a Anglès em truca i quedem per fer-la petar una estona juntament amb algun altre company. Xerrem de diferents esdeveniments i anècdotes, però quasi sempre acabem parlant de qüestions relacionades amb el seu àmbit de treball. En certa manera s’em fa un xic estrany parlar de temes científics car de sempre m’he interessat més per les ciències socials. Però gaudeixo d’aquell moment i aprofito per preguntar i escoltar en relació a certs interrogants científics que arrel d’alguna noticia científica o lectura d’algun article m’he plantejat. Ell amb la seva amabilitat i senzillesa que el caracteritzen em dona la seva explicació que acaba essent tota una lliçó magistral.

Quan ja l’hem fet petar una bona estona finalment ens desitgem un bon any tot acomiadar-nos fins el proper any. Aquesta trobada ja és tota una tradició dins el meu calendari d’aquestes festes.