L’ANGLESENC QUE FOU TESTIMONI DE L’AFUSELLAMENT D’EN MANUEL CARRASCO I FORMIGUERA

L’any 1995 la televisió catalana emetia el documental SUMARISSIM 477, un excel•lent treball de investigació sobre la detenció, empresonament i afusellament del polític català Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona, 1890 - Burgos, 1938), per part de l’exèrcit nacional a la Guerra Civil Espanyola. Gràcies a una entrevista que apareix en el documental molts anglesencs i anglesenques ens assabentàvem que el nostre veí Miquel Tarrés i Cerarols (Les Planes d’Hostoles, 1915 - Anglès, 1996), havia estat testimoni de l’execució.

En Miquel Tarrés, el gran de Can Tarrés, fou fundador juntament amb el seu germà de Indústries Tarrés, S.L., fabrica de pinces d’estendre roba. Nascut a Les Planes d’Hostoles l’any 1915, el segon de quatre germans, dos nois i dues noies. De petit la família es trasllada a Anglès on el seu pare inicia el negoci d’una torneria. Als dotze anys d’edat va a estudiar a Béziers (França) i als tretze a Collex Bossy (Suïssa). Quan torna, entra al negoci del pare fent també de torner.

El 1936 comença el mal son de la Guerra Civil Espanyola i el negoci familiar es col•lectivitzat per la CNT. A l’abril de 1937 en Miquel, amb 21 anys d’edat, és cridat a incorporar-se a l’exèrcit popular, poc després deserta i s’escapa a França amb la idea d’arribar a Suïssa. Diferents circumstàncies fan que desisteixi d’anar-hi i passa al bàndol nacional. És destinat a la plaça de Burgos, on fa les funcions d’auxiliar sanitari, el dia 8 d’abril de 1938, és cridat a acompanyar el metge a l’execució del polític i advocat català Manuel Carrasco, essent doncs un dels pocs testimonis presencials. Torna finalment a casa l’octubre de 1939, poc després va haver de reincorporar-se una temporada al servei militar.

Curiosament en Miquel Tarrés durant la seva estada a la guerra civil, de 3 d’abril de 1937 a 20 d’octubre de 1939, va escriure en diferents períodes el que anomenava “Diari de Guerra” on anava anotant les seves vivències. A l’any 1987 va fer corregir l’ortografia i sintaxis del text, així com mecanografiar donant-li forma de llibre amb el títol de: Guerra Civil Espanyola 1936-1939. Diari d’un soldat que ho fou de cada costat. Miquel Tarrés i Cerarols, de la quinta del 36.

Al curs acadèmic 2010-2011, quan faltava poc per complir-se el 75 aniversari de l’inici de la Guerra Civil Espanyola, l’Emma Tarrés i Coll, neta d’en Miquel Tarrés. Havia d’escollir el tema pel seu treball de recerca de batxillerat i el seu pare en Miquel Tarrés i Valldolitx l’anima a llegir el llibre mecanografiat de l’avi. No va trigar a tenir tema pel seu treball, aquest tractaria de les vivències de l’avi com a soldat a la guerra civil.

La jove Emma que resideix a Banyoles, d’arrels anglesenques per part de pare, mare i avis; aprofitant que té a mà una documentació valuosa com és el diari de guerra, el llibre mecanografiat i el dvd del documental Sumaríssim 477. S’endinsa a investigar i analitzar els fets relatats en el diari de l’avi Miquel. Busca noves fonts historiogràfiques a diferents arxius, aconseguint informació i documentació que l’ajuden a completar la realització del treball de recerca. Amb la finalitat de verificar i corroborar dades de les anotacions del seu avi visita diferents indrets i també entrevista a familiars d’alguna persona amb qui aquest s’havia relacionat. Així mateix, busca informació de vivències a la guerra civil escrites per altra gent.

De tot plegat resulta un excel•lent treball titulat: VIVÈNCIES D’UN SOLDAT EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA, Del diari de Miquel Tarrés Cerarols, 1915-1996. En aquest l’autora a més de relatar el moment històric de la guerra, els fets i vivències d’en Miquel Tarrés, fa un exhaustiu anàlisi dels possibles motius que el portaren primer a desertar, fugir a França i posteriorment passar al bàndol nacional. Tot això vist de la perspectiva d’una persona jove allunyada de la subjectivitat històrica d’una guerra civil que comportà feridures i cicatrius encara avui dia presents a la nostra societat.

*Agraeixo a l’autora del treball d’haver-me fet entrega d’una còpia per tal dipositar-la a l’Arxiu Històric Municipal d’Anglès.

LA MEVA SUBORDINACIÓ ESTADISTICA

Fa uns dies tenia el següent escrit preparat per publicar-lo al bloc:

A mitjans del passat mes de desembre vaig rebre per correu un sobre del Institut Nacional d’Estadística. Una carta motivada per la realització dels Censos de Població i Habitatges del 2011, acompanyada d’un qüestionari de vàries pàgines. L’escrit diu que la participació estadística és obligatòria i demana la col•laboració a contestar les preguntes. Explica la importància dels censos, expressant que: “serveixen per conèixer les característiques de la població i poder així planificar i organitzar serveis públics (construcció d’hospitals, carreteres, ubicació d’escoles, politiques socials....) i activitats privades (instal•lació de farmàcies, entitats bancàries....).

Sóc conscient de la importància dels censos per les administracions. Com a ciutadà amb un bon comportament cívic i a la vegada obedient hauria de sacrificar una estona del meu temps en contestar el qüestionari, ja que segons sembla se’n deriven bones causes. Però se’m plantegen dubtes a fer-ho.

Puc argumentar més d’una raó per dubtar, però n’hi ha una de fonamental: l’obligació. Entenc que per molt important que sigui un cens o estadística els ciutadans hem de ser lliures a respondre o no. Malauradament el llenguatge administratiu sempre ens remet a obligacions imposades per lleis i reglaments que argüint al bé col•lectiu en moltes ocasions coarten la llibertat individual.

Sincerament no tinc cap interès en dedicar una estona en respondre aquest qüestionari; no perquè passi de tot ho sigui un ciutadà de conducta incívica, insolidària, etc., digueu-ne el que vulgueu. Penso que haig de ser lliure en la meva decisió i com que en aquests moments em considero un català emprenyat envers l’Estat del qual depèn l’organisme que em demana col•laboració no ompliré el qüestionari. Doncs aquest petit acte d’insubordinació vol ser la meva resposta cap a l’Estat que maltracta contínuament a la nació i ciutadania catalana.

La veritat em dona la sensació que l’Estat no en té prou del seu espoli fiscal a Catalunya que fins i tot vol robar el temps als catalans. Un temps que tothom ha d’ocupar-lo en allò que més li complagui.

Ara només cal esperar no rebre una nova carta de l’administració exigint la contesta de l’enquesta; sota l’amenaça de ser sancionat en cas de no fer-ho. Penso tot és possible.

Dia 17 de gener, diada de Sant Antoni, compleixo anys, afegeixo el següent comentari:


Acabo de rebre una nova carta del Institut Nacional d’Estadística recordant-me l’ obligació a participar en el Cens. Penso que cal posar sentit comú a l'assumpte, a fi d’evitar nous escrits amb possible to amenaçador i altres repercussions com propostes de sanció i pèrdua de temps amb escrits de descàrrec i recursos, etc. Com a ciutada submís decideixo contestar-lo; allò que volia ser insubordinació d'un català emprenyat passa a ser subordinació, una vegada més: cornut i pagar el beure. Seny català...?

UN ANGLESENC A CAROLINA DEL NORD

El dissabte passat dia trenta-u vaig trobar-me amb un company amb qui solem coincidir una vegada a l’any per aquestes dates; car ve ha passar uns dies amb els seus pares a Anglès. A la seva època d’estudiant universitari estudià la llicenciatura de Ciències Biològiques i poc després va realitzar el doctorat.. El seu afany per dedicar-se a la recerca el va portar ara fa setze anys a emigrar a EEUU, concretament a l’Estat de Carolina del Nord a la ciutat de Durham.

Al llarg d’aquests anys ha participat en diferents projectes de recerca científica de l’àmbit mèdic i farmacèutic a la universitat de Durham. Aquesta feina li encanta, treballar al laboratori es la seva vida, si fa falta hi dedica el temps que calgui. Ara fa uns mesos ha iniciat una nova etapa professional en una ciutat propera a Durham a una empresa farmacèutica que recentment ha estat adquirida per una multinacional catalana del sector.

Cada any quan arriba a Anglès em truca i quedem per fer-la petar una estona juntament amb algun altre company. Xerrem de diferents esdeveniments i anècdotes, però quasi sempre acabem parlant de qüestions relacionades amb el seu àmbit de treball. En certa manera s’em fa un xic estrany parlar de temes científics car de sempre m’he interessat més per les ciències socials. Però gaudeixo d’aquell moment i aprofito per preguntar i escoltar en relació a certs interrogants científics que arrel d’alguna noticia científica o lectura d’algun article m’he plantejat. Ell amb la seva amabilitat i senzillesa que el caracteritzen em dona la seva explicació que acaba essent tota una lliçó magistral.

Quan ja l’hem fet petar una bona estona finalment ens desitgem un bon any tot acomiadar-nos fins el proper any. Aquesta trobada ja és tota una tradició dins el meu calendari d’aquestes festes.