EL MEU PREGÓ DE LES GALES 2011

Moltes viles quan arriba la seva Festa Major inicien els actes amb un Pregó A la nostra població aquesta tradició no està arrelada. Normalment els escollits o escollides a pronunciar-lo solen ser personatges amb cert ressò mediàtic dins l’àmbit musical, esportiu, teatral, televisiu, etc. i, a vegades sense cap mena de vincle a la població. En no fer-se a Anglès pregó, tot i que no sóc personatge famós, em vull permetre el caprici d’escriure el meu per les Gales d’Anglès 2011. Doncs apa!, som hi:

Amigues i amics, anglesenques i anglesencs tots!. Són les Gales i avui vull parlar de gent d’Anglès que no han rebut ni rebran homenatge, no tenen ni tindran dedicat el seu nom a un carrer o plaça, però són protagonistes de curioses, divertides i iròniques anècdotes que són autèntica memòria local.

D’un curiós personatge dels anys trenta del segle passat, dedicat al transport, d’Anglès a Girona i viceversa, s’explica que tenia un mosso que l’ajudava a la feina, qui dia rere dia li recordava que segons el sindicat només havia de fer vuit hores de jornal. El transportista cansat de tanta reivindicació, un bon dia tornant de Girona a l’altura de Bescanó, li diu: noi hora de plegar ja portes vuit hores treballant. El pobre mosso va baixar del camionet i cap Anglès a peu. Com tots sabem aquella època l’afluència de vehicles era mínima.

Aquest excèntric individu, en una altra ocasió. Estava assegut davant el seu domicili amb una forquilla a la mà aguantant una llesca de pa, encarant-la a la muntanya de Santa Barbarà; un veí li preguntà que feia, contestant: no ho veus!, una torrada. Hi havia foc a la muntanya.

No fa molts anys, un cotxe matrícula de Madrid arribà a la nostra vila. L’acompanyant del conductor preguntà a un guàrdia municipal. “Por favor la casa consistorial donde está?” el municipal tot seriós i amb cara d’emprenyat contestà “De esto no tenemos en este pueblo”, “han de dirigirse a Gerona” tot seguit comenta a uns vilatans: aquests volien una casa de barrets…..!.

D’un altre anglesenc conegut per les seves conquestes a les sales de festa de la Costa Brava i Girona. Instruït a l’obra (no confoneu amb l’Opus Dei, sinó l’obra del totxo). En les seves converses amb les noies es feia passar per veterinari, un dia al sentir-ho un pagès conco, va comentar-li que els seus porcs tenien mal de peus i li demanà consell per la curació. El suposat veterinari es dirigí amb to seriós al fadrí i respongué que calia posar-los uns peücs.

Del mateix individu s’explica que estava a la parada de l’autocar de Girona a Anglès de la desapareguda estació del tren d’Olot. Passà un company amb una lluent moto, nova de trinca i, l’invità a portar-lo a destí per arribar més ràpid. I com ell deia, més ràpid….!, més ràpid…..! Quatre mesos vaig trigar en arribar a Anglès. A hores d’ara encara en un esquei prop de la pilastra hi ha la marca que va deixar la moto al encastar-s’hi.

Durant una temporada aquest individu i d’altres assidus en aquell temps a les llargues tertúlies nocturnes del Cafè l’Aliança, antic sindicat dels pagesos i avui dia reconvertit en restaurant de plats quadrats i de gran anomenada. Aficionats a les psicofonies; en altres paraules, anaven a escoltar les veus d’ànimes errants a l’antic cementiri de la Parròquia de Sant Amanç. Fins que un dia va aparèixer un esperit en forma de masover d’un mas proper i amb escopeta inclosa. Tot varen ser corredisses i d’aquella feta les psicofonies varen passar ésser història per avui.

D’un veí professional de la perruqueria, es comenta que volia provar fortuna en el món de la cosmètica per prevenir la caiguda del cabell. Un dia va donar a provar un dels seus preparats a un client. Dies desprès en preguntar-li pel resultat, va ser que els cabells seguien caient però la gana li augmentava.

Tinc en record que en una ocasió vaig visitar a un conegut d’avançada edat, gran conversador. Ens varem asseure al jardí del seu domicili i mentre la fèiem petar m’adono que tenia una gàbia d’ocells, sense ocell, però amb una espardenya dins la gàbia. L’espardenya que hi fa allà dintre? Ha!, esperant que canti. Li dic es ben bé que ets un torra ous. Doncs cert, es l’única persona que he conegut que havia provat torrar ous.

Podria seguir explicant petites cròniques, anècdotes i curioses històries; algunes veritables, altres mitges veritats i altres fruit de la imaginació, però són tal com m’han explicat i sobretot memòria d’anglesencs anònims que d’Anglès han fet més poble.

I ara només resta a dir que comenci la festa la rauxa, la disbauxa i la tonteria. Balleu i beveu de tort i de dret! Però amb seny! I que no tinguem de dir: HOME DE VI NI DE TARDA NI DE MATÍ.

BONES GALES 2011 A  VOSALTRES ANGLESENQUES I ANGLESENCS  IL•LUSTRES.

PRIVILEGIS CELESTIALS

Amb tot això de la visita del Papa Benet XVI a les Jornades Mundials de la Joventut (JMJ) que es celebren a Madrid. M’ha vingut en memòria llegir un tex del filòsof John Locke (1637-1704), considerat el pare del liberalisme, titulat Carta sobre la tolerància (1689), on l’autor fa una ferma reivindicació de la llibertat religiosa i parla de les relacions entre Església i Estat, es a dir: “de les fronteres entre els assumptes de Deu i els assumptes del Cèsar”. Un tex que podem considerar totalment vigent tot i la distància de temps.

A la Constitució Espanyola de (1978) l’Estat Espanyol es declara aconfessional. Però sembla ser que els nostres governants, gestors públics i les altes jerarquies de l’església catòlica ho han oblidat. Quan veiem que en aquesta visita a Madrid, totalment religiosa, es dona rebuda a Benet XVI com a cap d’Estat. Un aspecte criticat des de sectors de la mateixa església catòlica i entitats laiques. Per altra banda el conjunt de joves feligresos que acudeixen a les JMJ gaudeixen d’hostatge gratuït en instal•lacions públiques (poliesportius, instituts i altres espais), descomptes al Metro de Madrid, etc., com si es tractes d’allò que a la meva època de joventut anomenaven “exercicis espirituals”, pel que veig subvencionats. Tot un dispensi de fons públics!.

Em considero un home de tarannà liberal, respecto que la persona tingui les seves creences religioses. No practico cap religió, senzillament no entenc el seu llenguatge. Recordo un comentari d’un conegut: “els camins del cel s’encreuen amb els de la terra”. Cert, estem davant el debat ja iniciat per Jonh Locke fa més de tres cents anys.

L'HIPNOTITZADOR DE POLLASTRES

L’estiu és temporada de festes majors a la nostra comarca. Tinc en memòria records de joventut, una nit a la Festa Major de Sant Dalmai, finals de la dècada dels 70 del segle passat. Hi som presents un nombrós grup de jovent d’Anglès de vint anys d’edat i poc més.El ball, la gresca, el riure i la cervesa no hi falten.

Un dels companys es dirigeix a l’organització de la Festa Major. Els hi comenta que entre nosaltres hi ha un gran expert hipnotitzador i mentalista (personatge que deixo a l’anonimat). Amb dots comparables a les del mític Professor Fassman. L’inesperat representant artístic proposa i arriba a l’acord que el seu representat faci una demostració d’hipnosis col•lectiva. Doncs, tracte fet! Amb una condició de l’organització; per prevenir possibles riscos pels humans la demostració es farà amb pollastres.

A la poca estona tenim a dalt l’escenari l’instigador de l’actuació presentant al improvisat Fassman com expert internacional en hipnosis. L’acompanyen una dotzena de pollastres sortits d’un galliner d’allà a prop. Desprès de manar desenroscar les bombetes que donen llum a la plaça, deixar-la a fosques i demanar un total i profund silenci. El nostre hipnotitzador comença la sessió d’hipnosis col•lectiva del petit exercit de pollastres. Amb pocs segons tots dormits!. De cop i volta, un petit accident. El flash d’una màquina de fotografiar, esvera l’aviram. Els pollastres salten esvalotats pel mig del silenciós públic. Esvalot general, les feines són tornar a recollir els pollastres per retornar-los al seu propietari.

Aquests dies he sentit algú queixar-se de la programació de les Gales i la seva manca d’actuació teatral. M’ha passat pel cap l’idea de demanar al company hipnotitzador si encara conserva l’habilitat. Podríem proposar a la comissió de festes reviure a les Gales un espectacle com aquell.

Desprès de valorar-ho i de pensar amb els requisits legals que calen per l’espectacle. La guia sanitària dels pollastres expedida pel Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca; imprescindible per viatjar del galliner a l’escenari. Declaració fent constar que no som artistes professionals i actuem de manera altruista. No es doni el cas que, el Ministeri de Treball i Seguretat Social ho demani. Societat General d’Autors i Editors, Assegurança de responsabilitat Civil, etc. Ha, un perill!, la possibilitat de ser denunciats per un suposat maltractament i vexació d’aus.

Sincerament hi veig molts entrebancs......!. Altra vegada topem amb l’administració i la seva rigidesa. Que hi farem!. Ben pensat, millor convidar el company hipnotitzador a un rostit de Festa Major. Caldrà comprar el pollastre mort, escaldat i plomat; portarà menys problemes. No sigui que, realitzar el ritual a casa incompleixi alguna norma. Ara comença l’aventura de trobar un autèntic grata-paller. De moment el cava a la nevera. Bones Gales 2011! .

VA D'OUS....!

Sembla ser que quan es tracta de molts d’ous la cosa és complicada....! La tradició i el costum no valen res davant el dret positiu. Des de fa molts anys dins els actes de les Gales d’Anglès es celebra la Truitada Popular On es cuinen centenars de truites d’ous i es serveixen acompanyades de pa sucat amb tomàquet.

Aquest àpat tan senzill i popular a les Gales d’Anglès s’ha complicat. Segons diuen fer truites pels veïns i repartir-les ha de complir la normativa europea, nacional, autonòmica i local de seguretat alimentària. Han d’estar elaborades per personal amb el corresponent carnet de manipulador d’aliments, etc. Requisit que els improvisats cuiners de la comissió de festes els hi mancava. Pel que sembla davant el formalisme d’un carnet allò d’haver cuit molts ous any darrera any no hi val res. Els manca el curset corresponent.

Per sort l’actual ajuntament d’Anglès s’ha servit del seu enginy organitzatiu perquè l’acte es celebri complint tots els requisits administratius, legals i sanitaris. Esperem que el gastronòmic també es compleixi.

Que passaria si encara s’organitzés la popular “suca-mulla”, on es repartia pa sucat amb vi. Quantes normes s’incomplirien?. Doncs mi apunto..!

AL MOVIMENT TER BRUGENT

Fa dies que tinc el bloc força parat. La feina i manca de temps superen la meva necessitat de concentració per escriure. Avui intentaré fer-ho car porto temps donant voltes i reflexionant sobre diferents temes que darrerament han despertat el meu interès. Entre ells el que penso de les possibilitats a nivell col•lectiu del Moviment Ter Brugent, més enllà del seu esperit reivindicatiu.

A la xarxa social del facebook vaig descobrir que un grup de veïns. Sobretot joves, d’Amer, La Cellera de Ter, Anglès, Sant Julià del Llor i Bonmatí han format una mena de moviment assembleari anomenat Moviment Ter Brugent. En el seu bloc es diu d’una manera molt simplista que el motiu i principal objectiu es unir esforços per anar contra les retallades de sanitat, educació, medi ambient, etc., i organitzar protestes.

No puc negar de cap manera la indignació i estat d’ànim de la majoria dels ciutadans davant les retallades pressupostàries dels governs. Imposades per l’actual situació de crisi econòmica i que lògicament posen en perill la qualitat de molts serveis públics que venim gaudint. Principalment a les tres darreres dècades (sanitat pública, educació, benestar social, etc...). Que han possibilitat viure en unes condicions d’una societat de l’Estat del Benestar mai vistes a Catalunya i a la resta de l’Estat Espanyol.

Pel que veig la majoria dels integrats del Moviment Ter Brugent son joves nascuts a la dècada dels anys 80 del segle passat i inicis dels anys noranta. Per sort no han conegut altres condicions pitjors d’estretor. Han nascut i crescut sota la tutela de l’Estat que els ha proveït a la majoria de casos de bons serveis públics com l’ensenyament, sanitat, etc. Amb un sistema de beques per estudiar, intercanvis universitaris, subvencions, ajuts pel lloguer, etc.

Reconec que no es fàcil anar de més a menys per uns joves que a més d’uns pares i avis ajudant-los; les administracions els hi han facilitat i proveït de serveis públics i ajuts que no fa tants anys eren totalment impensables. Però penso que pel contrari ha comportat esser més dependents de l’Estat.

Entenc que aquest esperit reivindicatiu i de protesta, propi de l’edat, si no va acompanyat d’un nou esperit aportant noves idees i afrontant nous reptes i projectes que signifiquin un canvi real tot plegat quedarà a no res.

Faig memòria de quant els nostres municipis comptaven amb cooperatives de consum i mutualitats de socors mutus. L’esperit col•laboratiu entre els ciutadans havia portat a buscar i crear formules per tal d’auto proveïr-se de diferents serveis que no donava l’administració.

Sense abandonar l’esperit reivindicatiu i de protesta del vostre moviment penso que s’hauria de tornar a fomentar l’esperit cooperatiu i de col•laboració. Que en el seu dia van tenir els ciutadans dels nostres municipis. En aquest moments la xarxa social d’internet ofereix moltes noves possibilitats. Per exemple perquè no crear i fomentar un BANC DEL TEMPS a la zona Ter Brugent, entre altres possibles projectes.

TALLER DEL RIURE

No sabia si m’ho havia d’agafar plorant o rient. Quan he vist un cartell que anuncia un taller del riure. Està organitzat per l’àrea de Joventut de l’ajuntament d’Anglès i amb col•laboració del Consell Comarcal de la Selva i la Generalitat de Catalunya.

Per assistir-hi s’ha de complir el requisit de tenir una edat inferior a trenta cinc anys i només cal portar un coixí. Segons el que he entès per aquesta teràpia (com alguns anomenen) cal riure de manera espontània, relaxar-se i desinhibir-se. Ah! cal portar un coixí, es essencial estar còmode davant tan d’esforç. No veig que es parli de preu per acudir-hi. Tot fa suposar que es gratuït.

Em sembla mol bé qui vulgui riure sigui jove o gran, que ho faci. Personalment ho faig moltes vegades sense necessitat d’un instructor, formador o autoanomenat terapeuta. Senzillament escoltant acudits i anècdotes d’algun company o conegut. Tot prenen un cafè, un refresc o al voltant d’una taula amb bon menjar i vi. Però a càrrec dels comensals. Malauradament els darrers temps les notícies econòmiques i polítiques no són per riure.

Malgrat algú no vol saber que estem davant una situació de crisis econòmica. Que no hi ha més remei que retallar per tots costats. Afectant serveis bàsics com la sanitat pública i l’ensenyament. Quan veig que s’organitzen TALLERS DE RIURE amb el suport d’entitats públiques. Penso! Qui paga les despeses?, l’administració?.

Si es així, no es per riure.