L’Ajuntament d’Anglès i l’Editorial Andorra, l’any 2010 van editar conjuntament el Glossari Andorrà d’en Fontbernat. Un petit recull de les moltes glosses que en Josep Fontbernat i Verdaguer (Estanyol, Gironès 1897 – Andorra La Vella 1977) havia emès per Radio les Valls d’Andorra, als anys seixanta del segle passat. Entre aquestes n’hi ha una que la seva lectura m’ha suggerit més d’un tema per a futurs escrits i que no he pogut deixar de reproduir-la. Compartint plenament el que diu en el pròleg del llibre en Pere Figuereda i Cairol , alcalde d’Anglès en el moment d’editar: “Els texts de les glosses que avui es presenten són més vius que mai, perquè a través d’aquestes cròniques ens permeten assaborir uns temps que, tot i que han desaparegut representen el nostre passat comú, ja que els fets al llarg de la història s’acaben repetint i l’únic que canvia són els protagonistes”.
Carta oberta a Joan Pibernat d’Anglès
Divendres 10 de març de 1967
Molt estimat amic: La vostra carta del 5 de febrer d’enguany em va arribar a la meva casa d’Andorra la Vella després d’haver fet, segurament, algunes marrades. Ho comprenc les cartes, sortides del sentiment i de l’amistat tenen totes les intel•ligències, totes les iniciatives.
D’Anglès a les Valls d’Andorra, quins camins....! Estic segur que la vostra carta, va prendre el tren d’Olot, per la Vall d’Hostoles, i cap a Sant Joan de les Abadesses, i Ripoll i Ribes, prop de Núria. I d’allà cap a Puigcerdà i la Seu d’Urgell per a fer camí cap a Andorra, per Arcavell i Sant Julià de Lòria. En fi: el cas és que va arribar a Casa, en un dia com avui, assolellat, després d’unes pluges i d’unes nevades, que a l’hivern, són el nostra pa de cada dia, i que Déu n’hi do....!
Us tinc de felicitar, per les activitats que porteu à cap en aquesta vostra Agrupació Sardanista Floricel. La vila d’Anglès sempre s’ha distingit en activitats culturals que fan honor a aquest poble encimbellat que té per guardià l’Arcangel Sant Miquel i per protectora la Mare de Déu del Remei. I en aquesta felicitació, hi tinc d’afegir els noms Joaquim Bauxell i de Joan Toy, sense oblidar el més il•lustre dels anglesencs, el nostre vell amic el Doctor Ramon Vinyes. Si sabéssiu amb quina emoció acabo d’escriure el nom del patrici que viu al Castell...
Aquell castell que veu passar el Ter, que té Sant Julià del Llor al seu davant, que veu venir les torrentades des de Coll de Frou, i que en els dies clars pot contemplar el Pirineu, sempre florit i ben dibuixat al cel.
Però hi ha hagut quelcom més emocionant, per à mi a la vostra carta. Sé que viviu al carrer Major nº 11 d’Anglès, al poble vell. És allà que hi he passat la meva infantesa i és allà que hi va néixer el més petit de casa l’Enric. I que hi va morir, el més gran l’Esteve, fa prop de seixanta anys. I encara hi ha més que m’omple de goig i d’aquesta dolça enyorança que tenim el homes, que sempre i quan no oblidem d’on venim, qui som i on anem.
En la vostra carta m’anuncieu que per iniciativa del Doctor Ramon Vinyes, es començaran uns cursos de gramàtica catalana, i em dieu, textualment, que aquestes lliçons es donaran precisament en el magnífic local que s’enjoia amb els finestrals gòtics de la casa on va néixer la seva bona mare, al Cel sia...”
La casa del carrer d’ Vall que porta el nº 33 i que hi ha la famosa arcada, amb aquell finestral que aguanta la columna de marbre, relíquia del barri gòtic d’Anglès i testimoni de glòries passades. La casa dels Verdaguer que va del carrer Major i saltant per carrer d’Avall,amb aquesta famosa arcada, surt al bosc de Can Cendra, camp de batalla que fou quan d’infants anàvem a mesurar-nos a la sortida de l’escola.
Anglès ha estat sempre un poble inquiet, romàntic, amb un cert gust per la lluita. Potser ho fa que en aquest poble hi ha hagut sempre dos pobles: «el de dalt i el de baix». El de «dalt» més aviat conservador, tradicional. És allà que hi ha l’església, la plaça Major amb l’Ajuntament, el castell, i aquesta casa Verdaguer, que m’heu recordat tant gentilment. A «baix», hi ha la carretera, els cafès, el camí de l’estació del tren, les fàbriques...
A dalt, al carrer de l’empedrat, hi vivia en Bet. El recordeu en Bet...?. Era ell que ens ensenyava de solfa i va aprendre en Pere Masats de fer sardanes. Quan acabarem la carta, us faré sentir «Les Gales d’Anglès» on hi endevinareu el tema dels goigs de la Mare de Dèu del Remei, que cantaven en Pistolet i el vell Figueriques. Fou en Bet, que va aguantar sempre una cobla de sardanes, que amb la d’Amer i la de Santa Coloma de Farners es disputaven la renomenada à tot el Gironès. Un dia, estimat amic Pibernat, hauríeu de proposar que es donés el nom d’en Bet a un carrer d’Anglès. No fou cap heroi –els herois recorden sempre batalles perdudes-, però fou un home de bona voluntat, que com el genial Juli Garreta de Sant Feliu de Guixols, feia que tots els rellotges del poble anessin a l’hora.
Us prego saludeu de part meva els amics de «dalt» i els de «baix». Ja m’han dit que les fronteres havien gairabé desaparegut, cosa que celebro i us en felicito. Us felicito pel bonic nom de la vostra agrupació sardanista. Aquest nom de «Floricel» haguera encantat el meu germà gran, que com ja ho sabeu era poeta, li agradava pintar i era saberut en totes les coses del sentiment.
Rebeu del vostre amic, el testimoni més fidel de l’amistat.
El Glossaire
Josep Fontbernat
