No sabia si m’ho havia d’agafar plorant o rient. Quan he vist un cartell que anuncia un taller del riure. Està organitzat per l’àrea de Joventut de l’ajuntament d’Anglès i amb col•laboració del Consell Comarcal de la Selva i la Generalitat de Catalunya.
Per assistir-hi s’ha de complir el requisit de tenir una edat inferior a trenta cinc anys i només cal portar un coixí. Segons el que he entès per aquesta teràpia (com alguns anomenen) cal riure de manera espontània, relaxar-se i desinhibir-se. Ah! cal portar un coixí, es essencial estar còmode davant tan d’esforç. No veig que es parli de preu per acudir-hi. Tot fa suposar que es gratuït.
Em sembla mol bé qui vulgui riure sigui jove o gran, que ho faci. Personalment ho faig moltes vegades sense necessitat d’un instructor, formador o autoanomenat terapeuta. Senzillament escoltant acudits i anècdotes d’algun company o conegut. Tot prenen un cafè, un refresc o al voltant d’una taula amb bon menjar i vi. Però a càrrec dels comensals. Malauradament els darrers temps les notícies econòmiques i polítiques no són per riure.
Malgrat algú no vol saber que estem davant una situació de crisis econòmica. Que no hi ha més remei que retallar per tots costats. Afectant serveis bàsics com la sanitat pública i l’ensenyament. Quan veig que s’organitzen TALLERS DE RIURE amb el suport d’entitats públiques. Penso! Qui paga les despeses?, l’administració?.
Si es així, no es per riure.
