Moltes viles quan arriba la seva Festa Major inicien els actes amb un Pregó A la nostra població aquesta tradició no està arrelada. Normalment els escollits o escollides a pronunciar-lo solen ser personatges amb cert ressò mediàtic dins l’àmbit musical, esportiu, teatral, televisiu, etc. i, a vegades sense cap mena de vincle a la població. En no fer-se a Anglès pregó, tot i que no sóc personatge famós, em vull permetre el caprici d’escriure el meu per les Gales d’Anglès 2011. Doncs apa!, som hi:
Amigues i amics, anglesenques i anglesencs tots!. Són les Gales i avui vull parlar de gent d’Anglès que no han rebut ni rebran homenatge, no tenen ni tindran dedicat el seu nom a un carrer o plaça, però són protagonistes de curioses, divertides i iròniques anècdotes que són autèntica memòria local.
D’un curiós personatge dels anys trenta del segle passat, dedicat al transport, d’Anglès a Girona i viceversa, s’explica que tenia un mosso que l’ajudava a la feina, qui dia rere dia li recordava que segons el sindicat només havia de fer vuit hores de jornal. El transportista cansat de tanta reivindicació, un bon dia tornant de Girona a l’altura de Bescanó, li diu: noi hora de plegar ja portes vuit hores treballant. El pobre mosso va baixar del camionet i cap Anglès a peu. Com tots sabem aquella època l’afluència de vehicles era mínima.
Aquest excèntric individu, en una altra ocasió. Estava assegut davant el seu domicili amb una forquilla a la mà aguantant una llesca de pa, encarant-la a la muntanya de Santa Barbarà; un veí li preguntà que feia, contestant: no ho veus!, una torrada. Hi havia foc a la muntanya.
No fa molts anys, un cotxe matrícula de Madrid arribà a la nostra vila. L’acompanyant del conductor preguntà a un guàrdia municipal. “Por favor la casa consistorial donde está?” el municipal tot seriós i amb cara d’emprenyat contestà “De esto no tenemos en este pueblo”, “han de dirigirse a Gerona” tot seguit comenta a uns vilatans: aquests volien una casa de barrets…..!.
D’un altre anglesenc conegut per les seves conquestes a les sales de festa de la Costa Brava i Girona. Instruït a l’obra (no confoneu amb l’Opus Dei, sinó l’obra del totxo). En les seves converses amb les noies es feia passar per veterinari, un dia al sentir-ho un pagès conco, va comentar-li que els seus porcs tenien mal de peus i li demanà consell per la curació. El suposat veterinari es dirigí amb to seriós al fadrí i respongué que calia posar-los uns peücs.
Del mateix individu s’explica que estava a la parada de l’autocar de Girona a Anglès de la desapareguda estació del tren d’Olot. Passà un company amb una lluent moto, nova de trinca i, l’invità a portar-lo a destí per arribar més ràpid. I com ell deia, més ràpid….!, més ràpid…..! Quatre mesos vaig trigar en arribar a Anglès. A hores d’ara encara en un esquei prop de la pilastra hi ha la marca que va deixar la moto al encastar-s’hi.
Durant una temporada aquest individu i d’altres assidus en aquell temps a les llargues tertúlies nocturnes del Cafè l’Aliança, antic sindicat dels pagesos i avui dia reconvertit en restaurant de plats quadrats i de gran anomenada. Aficionats a les psicofonies; en altres paraules, anaven a escoltar les veus d’ànimes errants a l’antic cementiri de la Parròquia de Sant Amanç. Fins que un dia va aparèixer un esperit en forma de masover d’un mas proper i amb escopeta inclosa. Tot varen ser corredisses i d’aquella feta les psicofonies varen passar ésser història per avui.
D’un veí professional de la perruqueria, es comenta que volia provar fortuna en el món de la cosmètica per prevenir la caiguda del cabell. Un dia va donar a provar un dels seus preparats a un client. Dies desprès en preguntar-li pel resultat, va ser que els cabells seguien caient però la gana li augmentava.
Tinc en record que en una ocasió vaig visitar a un conegut d’avançada edat, gran conversador. Ens varem asseure al jardí del seu domicili i mentre la fèiem petar m’adono que tenia una gàbia d’ocells, sense ocell, però amb una espardenya dins la gàbia. L’espardenya que hi fa allà dintre? Ha!, esperant que canti. Li dic es ben bé que ets un torra ous. Doncs cert, es l’única persona que he conegut que havia provat torrar ous.
Podria seguir explicant petites cròniques, anècdotes i curioses històries; algunes veritables, altres mitges veritats i altres fruit de la imaginació, però són tal com m’han explicat i sobretot memòria d’anglesencs anònims que d’Anglès han fet més poble.
I ara només resta a dir que comenci la festa la rauxa, la disbauxa i la tonteria. Balleu i beveu de tort i de dret! Però amb seny! I que no tinguem de dir: HOME DE VI NI DE TARDA NI DE MATÍ.
BONES GALES 2011 A VOSALTRES ANGLESENQUES I ANGLESENCS IL•LUSTRES.
